>> Vam arribar a Kita cap a migdia, buscant el mercat per comprar verdures i fruita, de casualitat i amb sort com sempre ens vam creuar amb l'Alain i la Geraldine, uns suïssos amb qui ens haviem trobat a Abaynou, al sud del Marroc, 3 setmanes abans.

Ells també anaven cap a Mali, pero per la ruta mes dificil, de Kita a Kayes. Ens van comentar que farien la travessa amb uns francesos que anaven en un camió de bombers 4x4, aixo ens va donar la confiança de probar aquesta pista, que tots ens havien dit que era dificil. De totes maneres podiem probar i si no podiem passar tornavem enrera. La nostra idea era baixar a Mali arribant fins a Ayoun-el-Atrous - Mauritania- i agafant alli una pista cap a Nioro - Mali - que segons ens havia comentat diverses persones, es la pista mes curta i mes accesible amb una camioneta com la nostra.

Aixi doncs ens vam animar a fer els prop de 300 km. de pista i vam trobar-nos els 3 vehicles al costat de la pista d'aterratge de l'aerodrom de Kita. La pista cap a Mali començava al final de la pista on aterraven els avions charters i privats provinents de Bamako.

>> L'Alain -Luxemburg- i la Geraldine -Suïssa- , una parella de trenta-i- pocs anys anaven amb una furgoneta Volkswagen 4x4 molt ben equipada per a fer rutes dificils. Farts de treballar dins de la quotidianitat de la ordenada vida urbana de Suïssa, van penjar les feines i es van llençar a travessar tota africa.

>> En Xavier i en Gerome, francesos, anaven amb un camio 4x4 de bombers alemany de mes de 40 anys. Vell pero amb molt pocs quilometres -6000 km- i unes caracteristiques que el feien molt apropiat per passar per qualsevol lloc.

En Gerome fa mes de 15 anys que viu a frança en camioneta i per primera vegada feia un viatge amb un camio que no era el seu. En Xavier havia comprat el camio a alemanya i havia fet els papers a Anglaterra on va estar treballant els darrers anys.

>> La pista era molt ben marcada els primers quilometres, era el que es diu una dirt-road o carretera bruta, sense asfaltar pero dura i ample .

Despres de 80 km, la primera sorpresa va ser trobar-nos al costat de la pista una llengua d'aigua, un llac no gaire ample, pero molt i molt llarg. En tractar-se de una zona molt seca, l'aigua atreia a tot tipus de bestiar que venia diariament a abreuar-se en aquest indret, tal i com demostren els milers de defecacions que hi havia prop de l'aigua.

>> Desde el Marroc que no haviem vist tanta aigua, extranyament en una zona molt seca trobavem aquest abreuador ... va ser molt agradable de veure aquest oasis permanent tot i que l'aigua no convidava a banyar' s-hi.

>> Quan estavem contemplant la llengua de aigua, a 400 metres, veierem una figura humana que ens observava, ens hi acostarem per preguntar si anavem en la bona direccio. Un tuareg Mauritanià molt i molt rialler amb el seu camell guarnit amb una sella de montar molt colorida i molt ben treballada.

Ens saludem, conversem, li expliquem on anem i tots riem una mica, contents de veure'ns els uns als altres. Ens deixa fer-nos una foto i tranquilament, encara rient, monta en el seu transport i xino-xano desapareix brousse endins ...

>> Poc a poc la pista anava complicant-se. La sorra començava a amenaçar. Per a passar els passos mes dificils, hi havia moltissimes pistes i sovint paravem per observar quin era el millor pas per intentar creuar. Ens vam quedar enganxats tots 3 vehicles, encara que nosaltres mes vegades, sort que els companys 4x4 ens remolcaven fora dels bancs de sorra quan ens hi quedavem enganxats.

>> Detall del llac asecat que creuava la pista com es veu en la foto anterior. Adoquins plans de pedra durissima formaven el fons del llac sec.

>> El paisatge començava a ser espatarrant. La pista s'havia multiplexat en desenes de roderes que anaven per tot, totes en la mateixa direccio.

La pista corria per una tira de sabana envoltada a canto i canto per muntanyes de dunes.

En aquest indret, els 3 vehicles ens vam anar separant poc a poc, cadaun escollint la pista que li semblava mes facil de passar.

>> En un moment vam perdre de vista els companys. Vam parar per veure si els veiem. No se sentia cap motor. No estavem segurs si estaven devant o darrera, pero ens semblava que estaven endarrera.

Als 10 minuts venia per la pista un jeep, se'ns apropa per saludar i preguntar si tenim algun problema. Li preguntem pels amics i ens diu que estan prop de alla, mes endarrera ja que el camio vermell s'ha quedat enganxat a la sorra. Molt amablement l'home m'acompanya a trobar-los per donar'ls-hi un cop de ma. La Bene es queda al camio amb la Nouak ...

>> bombers ... en accio

>> Arribavem a Kankosa, un poblet de nomades a mig cami. L'aillament en aquest indret es casi total, la gent viu basicament a base del bestiar -camells, cabres, bens, pollastres-, arros, mill, i cacahuets.

Es repetien les cases nomades que haviem vist a la route de l'espoir.

>> Com ja ens era bastant habitual desde el Marroc, en les zones rurals els nens corrien a veure'ns passar, cridant "Cadeau!" "Bic!" "Messier done moi!!" ...

Una actitut repetida per molts turistes de l'africa, de donar regals als nens ha ajudat a que corrin desesperats a buscar regals dels blancs que passen en vehicles extranys a gran velocitat pel costat de les seves terres ...

La pressio dels nens, tot i que totalment comprensible ens arribava a enutjar, ja que abans de dir bon dia, et bombardejaven repetidament amb "Tubab, tubab cadeau!!" -blanc, blanc, regal!!-

La nostra politica era de no donar'ls-hi mai res ...

>> El paisatge poc a poc anava canviant, sobretot quan passavem per zones mes humides, on a la temporada de pluges probablement s'hi acumula l'aigua. Oasis en mig del calent desert, excepcions que confirmen la regla, paraisos de vida dins la dificultat del clima.

>> Començavem a veure els primers "baobabs", uns arbres increibles. Grandiossos, antiquissims, amb una escorça dura pero carnosa. Semblava extrany que un arbre amb un tronc tant i tant gran, pogues tenir unes branques tant petites, sense gaires fulles ...

>> A mitja tarda haviem fet nomes 100 km. La pista, tot i que dura ens mostrava uns paratges increibles. Començavem a veure els primers poblats de families de la etnia "peul" o "fona" . Cabanes fetes amb estructura de canya, recobertes de abobe -fang argilos- i colmades amb un sostre conic de palla.

>> Els "peul" son una etnia basicament transhumant, es a dir comercia amb bestiar i tenen una vida semi-nomada, segons la temporada -seca o pluges- canvien de indret on viuen.

La transhumancia sovint ha portat a problemes als "peul" ja que el seu modus-vivendi mobil fa que disposin dels recursos naturals de una manera que sovint molesta als sedentaris -no nomades- que comparteixen terres amb ells,

Per exemple els "perl" acostumen a talar els arbres per fer-ne fusta, o a cremar extensions per fer-ne conreus i els sedentaris planten arbres per donar humitat a la terra.

>> S'acabava el dia altre cop. Sense saber-ho segons ens va dir un personatge molt simpatic que arriba al trot d'un majestuos cavall blanc pintat amb simbols taronja, ja estavem a Mali ;-)

Feiem el campament a raser d'un baobab enorme que ens donava una enorme benvinguda a Mali !!

>> Simbol de la dicotomia del desert, un ecosistema extrem pero que acull una gran vida : un arbust espinos, sense fulles, nomes espines, moltes, molt dures i molt punxagudes ... i a dins de tal laberint de fractals vegetals agressives un niu acollidor d'un petit ocell del desert .

Arrivés à Kita, nous avons rencontré par hasard Alain et Geraldine, deux Suisses que l'on avait croisés à Abeynou, au sud du Maroc.

Eux aussi vont au Mali, et s' apprètent à prendre une piste difficile, en compagnie de deux français , Xavier et Jerome, qui voyagent dans un vieux camion de pompier 4x4.

Avisés que cette piste peut être impraticable avec un camion comme le notre, nous décidons cependant ensemble de partager cette aventure! Tentons.......on pourra toujours faire demi-tour.....

Au début, la piste était pas trop mal indiquée.......puis de moins en moins....alors nous avons mis notre confiance dans le gps suisse......nous sommes sortis de la piste et.....surprise... nous nous sommes retrouvés face à une étendue d'eau.

Depuis le Maroc , nous n ' avions pas vu autant d'eau. Ca a été comme un cadeau de tomber sur un oasis dans une zone aussi sèche!

Beau paysage.......mais manifestement ce n'était pas la meilleure piste!

Un joyeux nomade nous a vaguement indiqué la direction pour retrouver la piste...

.....petit à petit le chemin devenait plus difficile.....il y avait plusieurs pistes, du sable, des buissons épineux à eviter pour les pneus, et des passages rocailleux.

Nous nous sommes tous ensablés au moins une fois. Heureusement pas au même moment.....et à plusieurs reprises nos amis ont dû nous tracter pour nous sortir du sable!!!

Avoir un 4x4 en Afrique c' est vraiment utile.....

Suivre la piste,c 'est suivre les quelques traces de voitures passés peu de temps auparavent.....

Mais vu l'état des pistes, il faut parfois en sortir, slalomer entre les arbres pour retomber sur la piste un peu plus loin....c 'est ainsi que l'on s'est perdu de vu à un moment, chacun optant pour le chemin qui lui semblait le plus accessible....

Mais oú sont ils donc passés ???? sont ils devant ou bien derrière???

Une jeep qui passait par là nous indique que le camion de pompier s'est enlisé un peu plus loin!!!

La jeep fait demi tour pour emmené Eloi sur le lieu.......moi je reste au camion avec Noak.

pompiers ... in action

Et c'est le début des ruées d'enfants criant "cado,bic,toubab"!!!! Attitude normale et compréhensible étant donné les nombreux touristes qui sont passés par là et ont donnés des cadaux à tour de bras!

Les premiers petits villages de maisons rondes en terre et toits de paille.....et leurs habitants, des"peuls".

Rencontre avec de nombreux troupeaux.....puis avec un homme Peul qui nous annonce, le sourire jusqu'aux oreilles,que l'on est au Mali!!!

Tiens, on n'a pas passé de frontière?! Tanpis, on applaudi et pousse un cri de joie........on est heureux d' être au Mali!

... un petit nid d'oiseaux qui relève d'un vrai travail d'artiste!... ....la magie de la nature......